Friki! sí, i què?

“Friki o friqui (del inglés freak, extraño, extravagante, estrafalario, fanático), es un término coloquial, no aceptado actualmente por la Real Academia Española,[1] que puede referirse a:
1) Un individuo que se muestra inusualmente interesado u obsesionado por un tema particular.
2) Aquellas personas específicamente interesadas (en algunos casos de manera obsesiva) hacia los temas de la denominada “cultura friki”[2] [3] ciencia ficción, la fantasía, el manga, el anime, los videojuegos, los cómics y la informática, entre otros).
En algunos casos el término puede adquirir un carácter peyorativo.”

Aquesta és la definición de wikipedia per a friki. En cap lloc posa “desgraciat que surt per la tele i la gent s’aprofita d’ell i el deixa en ridícul”.

Jo sóc friki, sí, i m’agrada. No em considero un superfriki, sino un friki normalet. M’agrada el cinema, els còmics, els dibuixos, els videojocs, el maquetisme, la música (sentir-la i fer-la), el documentals, des de fa poc pintar figuretes i moltes altres coses que farien aquesta llista eterna. Però per altra banda m’agrada l’esport, tinc parella i sí, viejo amigo, prefereixo anar-me’n al llit amb l’Angelina Jolie a sopar amb en Clint Eastwood o tenir una altra edició de watchmen.

Tot i així, em fot molt quan hem diuen “bah! ets un friki” en plan pejoratiu. Vale, per tu ser friki es dolent? per mi és pitjor ser com tu. Normalment la gent que et diu això no acostuma a tenir interessos o hobbies, que moltes vegades si té però com no són “els de sempre” no són frikis. Doncs bé, que quedi clar TOTHOM ÉS FRIKI EN ALGUNA COSA! Potser t’agrada cuinar, potser és perquè surts a còrrer… per còrrer?! Potser el teu frikisme és mirar el temps després telenotícies o fer un esport.

En fi, el que vull dir és que “més ojito” en dir friki i insultar (o intentar-ho) al dir-ho, perquè tots i totes som frikis d’alguna cosa, ja sigui d’star wars o de la contabilitat de la casa. Alerta! (com diria en Monegal) s’ha de saber separar el frikisme de l’obsessió!

Perdoneu… però algú ho havia de dir!
Besitors!!!!

New York I love you, but you bring me down…

Moltes vegades quan parlo de la web www.yonkis.com la gent fa cara de “a veure quina parida ens explica ara”.

Però de vegades ens sorpren amb coses com aquesta…

Què fer quan no pots fer?

Sí, un títol és una mica estrany. Però aquesta pregunta fa temps que em ronda el cap.
Crec que sóc una persona que li agrada ajudar als demés. Potser és una de les coses que em definiria (entre moltes altres bones i dolentes). Diria que sempre estic disposat a donar un cop de mà, portar aquí o allà, ajudar a fer o arreglar quelcom i passar el temps que calgui escoltant, parlant i abraçant…
Des de fa un temps, tinc uns amics que la seva vida està canviant. Veig a aquestes persones patir i passar-ho malament, i la sensació de no poder fer-hi res em corroeix per dins. Sé que els seus problemes estan fora del meu alcans, dels meus medis i dels meus coneixements. I tot i que saben que estic allí per posar l’ombro si volen plorar o per abraçar, escoltar, o el que sigui sé que no és suficient. Que no els soluciona ni els ajuda. La impotència de parlar amb ells, i veure com se’ls regira el cor és superior a mi.

Aquest sentiment el tinc també a nivell global, amb el món, la societat, etc etc etc… Però… amb la gent que t’estimes pel mig “lo global” passa a un segon terme.

Per altra banda sóc conscient de que jo sóc el primer que “no es deixa ajudar” i pot quedar una mica hipòcrita o incoherent que escrigui això quan la gent se sent igual amb mi, però necessitava compartir aquest pes que duc a sobre i que em mortifica més del que la gent es pensa.

Besitors!

Què us passa ara?

Ahir o avuí (he vist les dues dates)ha sortit a la venta una altra edició del joc “Medal of Honor”, subtitulat “Frontline”. Només l’han tret per a les plataformes que donen una alta qualitat, PS3, XBOX i PC, i veient els videos no m’extranya que no vulguin “rebaixar” el joc per a treure’l per a totes les consoles.
El joc pinta molt bé, massa (és d’aquets que t’enganxes i…) una qualitat d’imatge i moviment espectaculars, escenaris “reals”, so autèntic, etc etc; però no escric avuí sobre el joc perque sigui una passada (que podria ser) si no perque després de no sé quantes edicions, aquest ha tingut polèmica.

El joc està ambientat en la guerra de l’Afganistan, i com a tots els jocs de guerra (si més no en el mode multijugador) pots anar amb un bandol o amb l’altre. Això de que puguis ser un talibà i anar matan a americans es veu que no ha agradat gaire a molta gent… i jo dic… què us passa?
Més gent van assessinar els alemanys en les guerres mundials, però no es va queixar ningú (o no es va arribar a sentir) de que poguessis ser un alemany i anar matant a americans o aliats, o japonés i anar matant americans i aliats, o vietnamita i anar matant americans, o iraquí i anar matant americans. Ara, si parlem de talibans no agrada. Perquè? què us pica ara? És un joc! O us penseu ara que tots els talibans i antiestadounidencs es compraran una play3, una XBOX o un superordinador per jugar al joc i recrear-se i/o entrenar-se per atemptar contra vosaltres? quins collons!

En fi, el pais de les oportunitats, el pais de la llibertat, el pais que un nen pot ser jutjat com un adult, el pais de “vaig a comprar tabac i un revòlver, ara torno”, el pais occidental del president negre, el pais de l’etc etc… no separa la realitat de la ficció.

Petons als mugrons!

Motocivisme?

Tenia pensat escriure sobre el 29S i la meva experiència en aquell dia. Però gairebé tots els bloggers (sobretot els que no tenen un tema concret) han escrit sobre això, així que he decidit escriure sobre una cosa que vaig veure el mateix 29 i que veient ahir dos accidents (els dos, la mateixa situació, i els 2 a la gran via) em va acabar de convèncer.

L’ajuntament, juntament amb altres entitats i marques, ha iniciat una campanya que es diu “motocivisme”. La campanya és interessant (us passo un link http://w3.bcn.es/fitxers/premsa/npmotocivisme.764.pdf) , però… servirà d’alguna cosa?

Tinc molt clar que el civisme en aquest pais que ens ha tocat és quasi nul i/o lamentable, per tant…
Aquestes campanyes (com les de trànsit, tabac, etc) només toquen a la gent ja conscienciada, i als que hauria d’afectar els porta bastant fluixa. El que circula fent ziga-zaga (ziga-zaga ziga-zaga!), el que no sap que el seu vehicle té intermitents, el que no sap que la línea de detenció és per parar-se ABANS de la línea i no en el pas de peatons després de la línea, el que no sap que no cal estar el primer a la “pole” dels semàfors, el que no sap que no s’arrenca fins que el semàfor està en verd, el que no sap que la vorera és per als vianants (o els ciclistes… vaja uns altres també), el que no sap que els retrovisors no serveixen només per fer que et costi més passar entre els cotxes, el que es pensa que com més soroll faci la seva moto més correrà i deixarà de ser un ciclomotor, el que es pensa que entatxonar-se el mòbil dins del casc és activar el mans lliures, el que s’avorreix i es posa els auriculars amb música per sota del casc, i un llarg etc de gent veurà la campanya i li serà igual, o ni tan sols la veurà; s’ha d’estar molt atent a la conducció i no distreure’t amb res per conduir depèn de quina manera…

Després estan (si mireu el gràfic de la foto queda ben clar) els que no havien anat mai ni en bicicleta però que com la llei ho permet, es compren una 125cc… quina bajanada per déu! És com dir-li a algú que ha muntat un “Tente” que construeixi un rascacels!

En fi… a aquesta societat en la que ens trobem només li funcionen dues coses perquè faci com s’ha de fer, la por i la butxaca. És així de trist, però és cert i el pitjor és que paguem justos per pecadors.

Salut!

Tinc una coseta que s’estira i s’arronsa…

Un dels bons regals (que ho van ser tots) que vaig rebre a la fantàstica festa sorpresa del diumenge, va ser aquest objectiu. Feia temps que li anava al darrera, però el seu cost no era assumible per a la meva economia. Ara, gràcies a tots i totes ja el tinc, i espero poder fer moltes i molt bones fotos i que vosaltes disfruteu veient-les.
Un altre regal, en relació a la fotografia, va ser una motxilla especial per a fotògrafs, on tot queda ben guardadet, distribuit i a mà.
Ja començo a tenir un bon equip, ara falta inspiració i bon pols!

Besitors!

Gràcies, de tot cor

“Cuando naces, tu lloras y todo el mundo a tu alrededor sonríe. Vive la vida de manera que cuando tu mueras, seas tu el que sonríe y todo el mundo a tu alrededor llore.”

Aquesta frase és d’un anunci d’una beguda isotònica “cuyo nombre no quiero acordarme” i la veritat és que és molt maca i tocadora de fibra.

El diumenge em vaig sentir així. Em vaig sentir molt estimat. Envoltat de gent que amb qui comparteixo la meva vida, en uns moments o altres. No estaven tots els que són i no són tots els que hi eren, però la sorpresa i la il·lusió (i perquè no, vergonyeta també) a l’obrir aquella porta i veure tota aquella gent allí esperant-me (durant una bona estona pel que es veu) va ser molt emocionant. Vaig haver de reprimir les llàgrimes en bastants moments.

No m’esperava pas que el dia acabés així, que el fet d’ajudar a una mare desvalida (i mentidera… jejeje) acabés així.

Només de saber l’esforç de la gent en pujar fins allí dalt un diumenge per la tarda (per cert, un lloc molt maco i correcte en quan a servei) i portar més d’un mes enganyant-me (ja caurà sobre vosaltres la meva venjança) fa que us estimi més encara del que ja us estimava.

En fi, he començat la croada de recopilar totes les fotos possibles i penjar-les en un àlbum virtual per que pugueu descarregar-vos-les i així no haver d’anar tothom demanant a tothom les fotos, i més quan hi ha gent que no té relació alguna amb altra. També tinc pensat penjar al youtube el “supervideo” que va fer el David.

En fi, expressar els meus sentiments no ha estat mai el meu fort, ja ho sabeu, així doncs acabaré donant-vos les gràcies a tots i totes. Gràcies per venir (o per intentar-ho, la feina és la feina), per la festa, pels regals, i sobretot als que ho veu fer possible.

MOLTES GRÀCIES A TOTES I TOTS!!!!